Las cuatro vidas del Nahma

En Visita de Cortesía

El martes 5 de abril de 1910 daba comienzo una nueva jornada con una intensa actividad comercial en el puerto de Barcelona. De Marsella llegó el vapor Canalejas, de Palma el vapor correo Miramar, de Bilbao y escalas el Carmen y el Cabo Santa Pola, de Cardiff el inglés Euterpe, de Buenos Aires el vapor Principe Umberto, de Fiume y escalas el austro-húngaro Matyas Kiraly y de Batumi el alemán Stambul.

Principe Umberto - MMB Llegada del vapor Principe Umberto, ese día trajo a 590 pasajeros (Museo Marítimo de Barcelona)

Miramar - MMB A la derecha de la imagen el vapor Miramar en uno de sus puntos habituales de atraque (Museo Marítimo de Barcelona)

En cambio, muy pocos buques salieron ese día, de los llegados por la mañana tan solo partieron el Principe Umberto para Génova y el Canalejas para Melilla, más el Monte Toro para Mahón y el Avispa, llegados días atrás.

Canalejas - MMB El vapor Canalejas saliendo…

Ver la entrada original 1.708 palabras más

M/N «Lago Como» -V i últim-

Anar a l’article original

Tal com deia a l’última entrega (Lago Como IV), vaig desembarcar a Màlaga el 13 de juliol. Prèviament havia preparat instruccions per escrit del funcionament de tots els aparells de l’estació i ajudes a la navegació perquè al meu relleu no li passés el que em va passar a mi quan vaig embarcar. En tot cas vaig poder ser amb en Joan, el meu relleu ─companys d’estudis i amic─ un parell d’hores i fer-li cinc cèntims de tot plegat.

Els dos mesos i mig de vacances passaren en un sospir. Em vaig apuntar a una acadèmia i em vaig treure el carnet de conduir motos i cotxes. Amb el ciclomotor «Peugeot» de ma mare vaig fer molts quilòmetres aquell estiu: Vaig anar un cop als Pirineus, concretament a la vall de Benasque, sovint anava a la serra del Montmell i més sovint anava i tornava de Cubelles a Barcelona. A les costes de Garraf no em passava ningú…

Vaig fer un viatge a Itàlia tot sol: Tres setmanes voltant per les ciutats del nord d’aquest país. Moltes nits dormia al tren doncs, en aquella època, als trens italians, estirant de la part de baix de dos seients enfrontats, s’aconseguia un còmode llit i com els trens nocturns intercity anaven casi buits, sempre trobaves un departament per a tu sol. A banda de per desplaçar-se i per dormir, el tren també et permetia fer coneixences. A les ciutats dormia als youth hostels. Vaig quedar fascinat per les antigues ciutats-estats italianes, especialment de Florència on m’estava hores assegut a la loggia de la Piazza della Signoria.

El 25 d’agost, ja amb el carnet de conduir provisional a la butxaca, després d’haver anat amb motos velles des que tenia 14 anys, em vaig comprar una OSSA Enduro 250 nova de trinca! 14.000 pessetes d’entrada i la resta amb dotze lletres mensuals de 2.400 peles avalades per mon pare. Era un tiro i havia d’anar molt en compte per no fotrem-la per barret. Un veí de Barcelona em va llogar ─per 180 peles al mes─ un espai en el seu garatge per guardar la moto.

L’últim i millor de les vacances va ser el coneixement carnal, el sexe i l’amor desinteressat. Una noia de la meva edat o potser un xic més jove, però molt més madura que jo i infinitament més experta que jo en afers sexuals, es va fixar en mi, li vaig agradar i se’m va abraonar casi sense preàmbuls. Probablement no vaig estar a la seva alçada, però va ser fantàstic. En anys posteriors vam tenir relacions esporàdiques, però molt satisfactòries. Moltes gràcies P.

El 28 de setembre vaig comunicar al cap de personal de la naviliera que estava prest per embarcar, però no ho vaig fer fins el primer d’octubre a Màlaga (Vaig cobrar pel viatge i per la espera d’embarque 3.359 pessetes, de manera que en vaig sortir guanyant 500 peles!).

A partir d’ara empraré la forma present doncs és la forma que s’empra en els quaderns de bitàcola.

En Joan em deixa l’estació en perfecte estat. Quan torni a desembarcar per fer la puta mili, em tornarà a rellevar. D’altra banda ja no hi són ni l’Álvaro ni en Federico, segon i primer oficial abans, en el seu lloc hi ha un murcià de qui no recordo el nom i en Fermín, un gadità molt de la broma. En Tasio i en Raül tampoc hi són. De Capi segueix l’Isidoro que, tot i ser nebot d’un membre del franquista Consejo del Reino, és un paio molt liberal i bona ona a part de ser un excel·lent capità.

Salpem cap les illes Canàries on entrem per Sta. Cruz de Tenerife, després Las Palmas, Arrecife i altre cop Tenerife. En aquest últim port faig una breu visita a l’òptica de la simpatia gratuïta i dels escots generosos; després em compro un aparell que integra sintonitzador de radio FM, reproductor de cassets, amplificador i dos bafles petits que es poden separar. Tot plegat sona força bé a la meva cabina. Recordo que només tenia 5 cassets: Rubber Soul dels Beatles, Emerson, Lake & Palmer dels idem, el doble Wheels of fire de Cream i una selecció ─Getz/Gilberto, Bob Dylan, Lluis Llach, Pink Floyd, Vinicius de Moraes i altres─ gravada en un C60 i triada pel amic Josep Maria.

Després d’una travessa amb bon temps i sense res remarcable, quan som a unes 15 milles de la barra del Guadalquivir, un altre vaixell mercant ens ve aconseguint per l’aleta de babord, és probable que vagi a Cadiz.

Arribem tard a Sevilla i quant puc trucar a na Eulàlia, ja ha sortit de casa, li dic a sa mare que tornaré a ser a Sevilla el proper diumenge i que la trucaré més d’hora si puc. Vaig al bar dels cargolins amb el Capi i tornem aviat a bord.

Dilluns es fa més ràpida la descàrrega i salpem més d’hora que normalment doncs aquest viatge tocarem dos ports canaris. Primer Sta. Cruz de Tenerife i després las Palmas de Gran Canaria. En els dos ports es treballa amb més estibadors i també de nit per tal de salpar a l’hora habitual. A la travessa cap a Sevilla tenim una mica de mar de proa que no ens impedeix quedar atracats a les quatre de la tarda. En l’últim dinar, el capità va posar fi a una controvèrsia política amb aquestes paraules: «Mentre jo sigui capità d’aquest vaixell, tothom, sempre que faci bé la seva feina, pot pensar i opinar el que cregui convenient».

Vaig a terra amb el cap de màquines, un sevillà molt gras i «dicharachero», fill de família rica i molt religiosa ─sovint se’n fot de sa mare anomenant-la «menja hòsties»─ que maltracta de paraula a en Camborio, el tercer maquinista, un bona fe molt primari i illetrat. Per això el Chief, tot i ser simpàtic i de tracte fàcil, no em cau del tot bé, però avui s’ha entestat a convidar-me al bar sevillà on fan el millor «rabo de toro» del mon mundial…

En sortir del port, des de la primera cabina que trobo, truco a l’Eulàlia i quedem on els cargolins a les set. Tip del, efectivament, excels «rabo de toro» i una mica torrat arribo a les set en punt al bar dels cargolins. De seguida arriba la Eulàlia, que està preciosa. Com estic desinhibit i una mica embalat la faig riure força. Tot plegat se li fa més fàcil dir-me que s’ho passa bé amb mi i que li agrado força, però creu que és millor que no ens tornem a veure ¿? No vol comprometre’s amb un home de mar que mai hi és quan se’l necessita. Te raó, així que ens acabem les birres, ens fem una bona abraçada, ens desitgem sort i adéu-siau…

Estic una mica trist mentre naveguem cap a Las Palmas. Un dels motors auxiliars dona força feina als maquis durant la travessa.

A Las Palmas tinc un munt de cartes; del meu germà, d’un amic, de dues amigues i de ma germana. Aquesta última hi adjunta, de part de mon pare, aquest anunci de La Vanguardia del 07-10-1971:

A priori no m’interessa doncs, tot i que acostumen a pagar bons calers, aquí estic molt bé i, en tot cas, aviat he de incorporar-me a files, a fer la maleïda mili.

La tornada a Sevilla ha estat bastant ràpida amb un SSW que ens empeny i a estones ens porta un xic de pluja. En aquesta ciutat seguim el ja ritual de fer una primera escala (i de vegades la única) al bar dels cargolins i després anem a fotre’ns unes tapes al barri de Triana. Torno a bord bastant torrat.

Dilluns salpem a mitja tarda cap a Las Palmas. La travessa també es força ràpida.

Des d’aquest últim port fins a la barra del Guadalquivir tenim forta maror de proa i quedem atracats a Sevilla passades les 9 de la nit. No baixo a terra.

Diumenge 7 de novembre tornem a estar a la capital andalusa, aquest cop quedem atracats i llestos a les 6 de la tarda. Anem a sopar a una pizzeria amb parada prèvia on els cargolins. La premsa parla profusament de l’erupció que està tenint lloc al sud de l’illa de La Palma.

La nit del dia 10 al 11 de novembre podem veure les fogonades del citat volcà unes hores abans no arribem a Las Palmas. Tornem a salpar d’aquest port gran canari passada la mitjanit (11/12). Aquest cop no veiem fogonades ni cap claror de l’ erupció de l’illa més verda de l’arxipèlag. Passades les sis de la tarda del diumenge 14 (a Sevilla), els que no sopem a bord baixem a terra i anem cap la catedral. Passejada, cargolins, vins, passejada, més vins amb tapes variades i abans de mitjanit al llit.

Se’m comença a fer monòtona aquesta línia que més o menys es pot resumir així (de mitja): Una setmana = 168 hores de les quals 30 hores a Sevilla, 58 hores de travessa fins Las Palmas, 18 hores en aquest port i 62 hores de travessa fins Sevilla.

Passades les 20 hores del dilluns es revira el vaixell amb màquina, espring de proa i llarg de fora de proa. Quan el vaixell queda perpendicular al moll, es llarga tot, es dona enrere i després tot a estribord i endavant poc enfilant cap la resclosa.

Als voltants de les dues de la matinada de dijous quedem atracats al muelle Grande del Puerto de la Luz, que així es deia en aquella època al port de Las Palmas de Gran Canaria. Els que viuen aquí surten disparats ─el primer maquinista i un greixador─, poc després surten un parell de puters. La resta ens n’anem a dormir.

Al salpar, fora del port, passem entremig d’uns quants vaixells fondejats, molt a prop d’un pesquer rus.

Tenim unes singladures dures amb maregassa de proa. Capto un SOS d’un vaixell belga amb corriment de càrrega al sud del mar d’Irlanda que te una escora permanent de 40º a estribord i la tripulació preparant-se per abandonar el vaixell.

Arribem mol tard a Sevilla, són casi les dues de la matinada del dilluns 22 quant quedem atracats i llestos de màquina.

Salpem altre cop al cap de 16 hores. La baixada cap a Las Palmas resulta molt millor que la pujada. A Las Palmas vaig a fotrem un bany a la platja de las Canteras, l’aigua és freda, però el sol escalfa força. Hi ha una mica de gent.

Aquest cop la pujada a Sevilla és quasi plàcida. Arribem diumenge força d’hora, a les tres de la tarda ja estem atracats, abans que el nostre bessó que ve de Sta. Cruz de Tenerife. Passegem pel parc de Mª Luisa abans de fer-ho pel barri de Santa Cruz on comencem a llastrar-nos amb canyes o tintos segons gustos. Anem el Capi, el Chief, en Fermín i Jo. Seguim llastrant-nos on els cargolins i després passem a fer-ho pels bars de Triana. Tornem a bord a quarts de dotze massa llastrats i, en el meu cas, amb la marca del francbord (interior) a tropical aigua dolça…

El trajecte fins Las Palmas és força plàcid. Ens creuem, a prop, amb un vaixell de similar tonatge que el nostre, però no li puc llegir el nom doncs està a contrallum. El truco per OM 500 kc/s, però no em contesta; també el truco per VHF canal 16, però tampoc contesta…

A Las Palmas vaig a comprar queviures i vi pels ressopons nocturns mentre s’abarroten les bodegues i part dels entreponts amb pinyes de plàtans. Es rumoreja que en un futur no molt llunyà es deixarà de portar els plàtans amb pinyes senceres embalades amb palla, paper i cordill; es pensa trossejar les pinyes i embalar els trossos en capses de cartró. Encara que probablement es tardarà en fer-ho.

A les 17:15 hores del diumenge 28 de novembre quedem atracats i llestos de màquina a Sevilla. Vaig al cinema amb el Capi a veure «La guerra de Murphy» que ens agrada força.

En la travessa de baixada es compleixen dos mesos des que vaig embarcar.

Després de carregar totalment les bodegues a Las Palmas anem a Santa Cruz de Tenerife a carregar del tot els entreponts més 4 contenidors perforats a coberta carregats també amb plàtans. El nostre bessó, el Lago Garda, te una averia seria a la màquina i sembla que tardarà al menys una setmana en reparar-la. Nosaltres carreguem els nostres plàtans més una part dels del vaixell avariat. Caldrà passar la barra abans o després de la baixamar doncs anem amb més calat que el de costum. A Tenerife vaig a dinar amb el meu col·lega del Ter que també es troba atracat al mateix moll.

Atraquem a Sevilla a primera hora del dilluns 5 de desembre i de seguida comença la descàrrega. Ens diuen que, al menys, haurem de fer un altre viatge carregant als dos ports canaris. Esperem que només sigui un altre viatge doncs anem massa justos de temps i una mica estressats per fer els dos ports. A quarts de vuit som a la resclosa i aviat baixem riu avall.

Bon temps amb maror i vent a favor.

A Las Palmas, la premsa (08-12-71) es fa ressò del primer aterratge d’una nau espacial al planeta Mart. Es tracta de la nau de la Unió Soviètica Mart III que va posar-se suaument a la superfície del planeta el passat 2 de desembre segons informa l’agencia Tass.

Aconseguim salpar de Tenerife a temps per arribar diumenge a mitja tarda a Sevilla i poder fer unes rondes a compte del meu acomiadament l’endemà.

Em desembarco per passar el Nadal a casa i fer unes llargues vacances abans de fer el servei militar obligatori o més ben dit «la puta mili».

L’endemà al matí arriba el meu relleu, en Joan. Podem posar-nos al dia sense pressa doncs el meu avió no surt fins les vuit de la nit.

Deixo el «Lago Como» amb una mica de tristor doncs ha estat el primer vaixell on he treballat i alhora ha sigut testimoni del meu transit de l’adolescència a l’adultesa mentre navegàvem plegats unes 64.880 milles.

I així conclouen aquesta mena de memòries escrites casi 50 anys després.

Totes les fotografies són de l’autor.

Romàn Sánchez Morata, 22 de desembre de 2021

Anar a Lago Como I

Anar a Lago Como IV

Anar a l’index de Articles en Català

Anar a «SAC Barcelona», el último vapor español

Article original: http://m.navegar-es-preciso.com/news/lago-como-v-i-ultim/

La tragedia del USS Thresher y el nacimiento de la cultura SUBSAFE

VA DE BARCOS

El 9 de abril de 1963, durante unos ejercicios rutinarios, el submarino nuclear USS Thresher de la US Navy se hundía en el océano Atlántico falleciendo las 123 personas a bordo. El Thresher fue el último submarino perdido en un accidente por la marina americana, gracias a que después de su pérdida cambió para siempre la manera de diseñar, construir y mantener submarinos, dando lugar al programa Submarine Safety Program, es decir, a la cultura SUBSAFE.

Ver la entrada original 1.544 palabras más

Los buques de refugiados de la Segunda República (I): el Habana

VA DE BARCOS

Durante el tiempo que duró la guerra civil española (1936-1939), decenas de miles de simpatizantes de la Segunda República tuvieron que huir de España ante el temor a los encarcelamientos, torturas y asesinatos llevados a cabo por el ejército golpista del general Franco y su posterior dictadura. Hoy empezamos en el blog una serie de cinco artículos que relatan algunas de sus travesías y de los barcos que los llevaron al exilio.


La mañana del 21 de mayo de 1937, 4.000 niños y niñas de edades comprendidas entre los 7 y los 15 años embarcaron como refugiados en Santurtzi en el vapor Habana con destino Southampton para escapar de la Guerra Civil iniciada un año antes tras el golpe de estado del ejército contra el gobierno de la Segunda República.

navegando-alfonso-xiii1 El Alfonso XIII (fuente: De la mar y los barcos)

El vapor Habana, originalmente bautizado como Alfonso XIII

Ver la entrada original 1.702 palabras más

La fuente decana de Barcelona

Freír corbatas y planchar huevos

La fuente de Santa Anna, en la calle Cucurulla, es considerada la más antigua de Barcelona. Construida en 1356, la actual forma octogonal es de principios del siglo XIX. Esta es la historia de hoy de mi serie Barcelona Secreta en Lavanguardia.com. Podéis leerlo en el siguiente enlace:

La fuente más antigua y más tuneada

Ver la entrada original

Salas y Gómez, Isla chilena de

Ir al artículo original

Situada en el océano Pacífico, 1734 millas al oeste de la costa de Chile, a 1345 millas al oeste de las islas Desventuradas y a 211 millas al ENE de la isla de Pascua, la tierra más cercana. En l 26º 27’ S y L 105º 28’ W.

Foto de https://pbs.twimg.com

Salas y Gómez es un isla de basalto formada por dos islotes, el más pequeño en el oeste de unas 4 hectáreas y el grande en el este de unas 11 hectáreas (500 metros de distancia máxima en sentido norte–sur), los cuales están conectados por un estrecho itsmo en el norte. Con mareas vivas el itsmo queda cubierto por el mar.

Fragmento de la carta británica nº 1389 (corregida hasta 1984)

El punto más alto de la isla está situado al sur del islote del este y únicamente se eleva 30 metros sobre el nivel del mar. La mayor altura del islote del oeste es de 25 metros. La marejada rompe contra la costa acantilada creando incontables pozas de marea. Hay una depresión o dolina de unos 70 metros de diametro que puede contener agua de lluvia en mayor o menor cantidad dependiendo del mes y el año. Esta agua es esencial para la supervivencia de la numerosa población de aves.

Foto de https://media.elmostrador.cl

Esta isla o islote era conocida desde antiguo por los habitantes de Rapa Nui (isla de Pascua) que la denominan Manu Motu Motiro Hiva que significa Islote en el camino hacia Hiva. La tradición dice que los isleños visitaban ocasionalmente el islote para recolectar huevos y polluelos de las aves marinas que anidan en él.

El primer europeo en avistar el islote fue el navegante español José Salas Valdés el 23 de agosto de 1793. Otro navegante de la misma nacionalidad, José Manuel Gómez, efectuó el primer desembarcó en octubre de 1805. El nombre actual de la isla se debe a los apellidos de estos españoles.

Entre esta última fecha y 1917, la isla o islote fue visitada al menos en 6 ocasiones, una de ellas la del capitán Beechey a bordo del HMS Blossom en 1825 quien, sin desembarcar en ella, manifestó «no es más que un montón de piedras toscas».

En 1888 fue reclamada por Chile y quedó bajo la administración de la Armada de esta nación.

A partir del primero de marzo de 1966, el islote quedó integrado en el Departamento de la Isla de Pascua.

El 21 de Agosto de 1972 el buque oceanográfico ruso “Dimitry Mendeleev” visitó la isla.

El 25 de julio de 1974 el departamento se transformó en la Provincia de la Isla de Pascua.

En 1994 la armada chilena instaló un faro automático y un sistema, también automático, de alerta de tsunamis.

Foto de htpps://www.ibiblio.org

El 6 de octubre de 2010 se creó el Parque Marino Motu Motiro Hiva que integra un área protegida de 150,000 km2.

El clima es oceánico ecuatorial. La humedad relativa promedio anual es del 77% con 1126 mm de precipitación promedio en el mismo periodo, siendo mayo y junio los meses más lluviosos. La temperatura mínima media es de 15,5º y la máxima media de 27,3º.

Foto de Enrdes, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=5409210

En 1875 la corbeta chilena O’Higgins fondeó frente a la costa norte de la isla sobre 30 brazas de coral, con el extremo NE del islote demorando 153º y con el extremo NW demorando 225º. En este lugar se consigue algo de resguardo de los alisios del SE dominantes.

También se puede fondear en 32 metros de profundidad, arena y conchuela, con el extremo sur de la isla a dos cables y medio de distancia demorando al 082º. Este fondeadero es seguro con hasta 30 nudos de viento de entre el norte y el oeste.

El desembarco es únicamente posible con el mar en calma en el interior de la bahía del sur de la isla, en su parte oeste.

Desgraciadamente, como en muchos lugares del mundo, la contaminación plástica también ha llegado a esta isla y cada vez en mayor cantidad. Ya en setiembre de 2013, la Armada chilena retiró casi 2 toneladas de residuos plásticos.

Román Sánchez Morata – 17 de julio de 2021

Otros islotes volcánicos, pero en el Atlántico

Fuentes:

Pacific Islands Pilot – Vol. III (corregido hasta 1980)

https://en.wikipedia.org

https://www.monumentos.gob.cl/

https://www.elciudadano.com

https://www.ibiblio.org

Foto de https://www.gearthblog.com

Leer más: http://m.navegar-es-preciso.com/news/isla-o-islote-salas-y-gomez-chile/

Salomon Atoll

¿El último paraiso?

navegaresprecioso

Ir al artículo original

Las Salomon islands ─no confundir con las Solomon islands en Oceanía─ forman un atolón con una laguna interior accesible para barcos de calado moderado. Pertenecen al archipiélago de Chagos, en el océano Indico, y forman parte del British Indian Ocean Territory ─BIOT─.

El archipiélago de Chagos es un grupo de 7 atolones situado a unas 310 millas al sur de las Maldivas.

Las islas Salomón están situadas al nordeste del archipiélago de Chagos, entre el arrecife de Blenheim y el atolón de Peros Banhos. Son 11 islas o islotes alrededor del lagoon, empezando por el norte y en el sentido de las agujas del reloj: de la Passe, Mapou, Takamaka, Fouquet, Sepulture, Jacobin, du Sel, Poule, Boddam, Diable y Anglaise.

La mayor es la isla Boddam con 1,08 km², donde está el asentamiento original más grande.

En la actualidad no hay población permanente en ninguno de…

Ver la entrada original 705 palabras más

Luces no reglamentarias avistadas en una travesía a Andraitx

Salimos de Vilanova el viernes 9 de julio a las 16:00 horas. Enseguida estuvimos navegando con mayor en el primer rizo y 2/3 de génova contra un garbí bien establecido, con mucha escora y una velocidad entre 5,5 y 6,5 nudos (vídeo).

Desde hace un tiempo, excepto en el 2020, tres amigos solemos hacer una navegación al año para gozar del mar, la vela y la amistad. Este año, Francesc, Albert y yo, hicimos la travesía desde Vilanova i la Geltrú a Andraitx (Mallorca) y vuelta, unas 230 millas en total. Esta vez la hicimos en el velero de Francesc, un Puma 38 con 45 años a cuestas, lo que no es mucho comparado con nuestra edad ─69─.

Digital Camera

Según avanzaba la tarde, el viento fue amainando hasta que, tras la puesta de sol, quedamos encalmados. Enrrollamos el génova y arrancamos el motor. A 1600 revoluciones navegábamos a una velocidad de entre 5 y 6 nudos.

Seguir leyendo: http://m.navegar-es-preciso.com/news/cosas-raras-vistas-en-travesia-de-vilanova-a-andraitx/

Italia, islas Pelágicas, isla de Linosa

Ir al artículo original

Foto de http://www.linosaisland.com

La isla de Linosa, que junto a Lampedusa y Lampione forman el archipiélago Pelágico, está situada en la parte sur del Canal de Sicilia, a unas 23 millas al NE de Lampedusa. Junto a esta última isla constituye el Ayuntamiento de Lampedusa y Linosa (Regione Siciliana).

Tiene 5,4 Km² de superfície, un perímetro costero de 11 Km y 195 metros de altura máxima. Tiene una población de menos de 500 habitantes. Linosa forma parte de la Reserva marina Islas Pelagie, establecida el 2002.

Fragmento de la carta británica 193 (corregida hasta 1973)

Desde muy antiguo la isla fue utilizada como refugio de navegantes. Durante las Guerras Púnicas fue ocupada alternativamente por cartagineses y romanos. De esta última época dan fe los vestigios de cerca de 150 cisternas para el agua de lluvia diseminadas por la isla. Con los siglos se sucedieron dominaciones bizantinas, árabes, otomanas, normandas, angevinas y finalmente catalanoaragonesas. Con el declive de esta última corona, la isla quedó deshabitada sirviendo de puerto de fortuna para la piratería mediterránea. En 1535 parte de la flota de Carlos V, de vuelta de la Jornada de Tunez, fue sorprendida por un temporal y algunas embarcaciones naufragaron en las aguas de la isla. En 1630 el rey de Sicília concedió a la família Tomasi el título de Príncipe de Lampedusa con el consiguiente dominio sobre Linosa. En 1843 el rey de las Dos Sicílias encargó al caballero Bernardo María Sanvinsente la re-colonizacición de Lampedusa y Linosa. Así, el 25 de abril de 1845 desembarcaron los primeros 30 colonos.

Con las sucesivas proclamaciones del Reino de Italia, el Imperio y la República, las cosas cambiaron muy poco a lo largo de los años hasta que en la década de los sesenta del siglo pasado se introdujo la «modernidad» con la instalación del teléfono, la electricidad, la televisión, etc., etc. Por fin, en 1983, se instaló el agua corriente con la construcción de una planta desaladora.

Durante la Segunda Guerra Mundial, el 13-06-1943, una pequeña guarnición italiana se rindió a la infanteria de marina de la fragata británica HMS Nubian.

Fragmento de la carta británica 193 (corregida hasta 1973)

Las embarcaciones menores pueden fondear en el centro de Cala Pozzolana di Ponente, a resguardo de los vientos del este y SE, en fondos entre 10 y 15 metros arena. En la playa de esta cala vienen, o venían, a deshovar las tortugas Caretta caretta. Al sur de esta cala se encuentra el Scalo Vittorio Emanuele, donde está el muelle donde atracan los transbordadores provenientes de Lampedusa y Porto Empedocle, Sicília.

Puerto de Scalo Vittorio Emanuele

Foto de https://commons.wikimedia.org

Con viento del norte se puede fondear frente al rompeolas del pequeño puerto construído en Scalo Vecchia, en fondos de 15 metros arena.

Foto de http://livingagrigento.it

Con vientos recios del sur se puede fondear frente a Cala Mannarazzo en el norte de la isla.

Con buen tiempo establecido se puede fondear entre la isla y el islote de Faraglioni.

Foto de https://i.pinimg.com

En las calas mencionadas y en alguna otra, hay playas de aguas muy limpias.

Foto de https://www.trovaspiagge.it

A unos 180 metros al SW de Punta Beppe Tuccio, en el Ne de la isla, hay un faro en una torre blanca redonda de 17 metros de altura encima de un edificio.

Imagen del Mediterranean Pilot, volume I

La isla produce lentejas, alcaparras, peras y papayas. El plato local más famoso es la sopa de lentejas, un plato simple pero muy sabroso. El pescado es fresco y variado, a destacar el pez espada ahumado.

La isla es volcánica con lo que los colors ocre y negro son dominantes, pero la intervención del hombre ha colorido el paisaje.

Foto de https://edition.cnn.com

Hasta hace pocos años la mayor fuente de ingresos de la isla era el turismo. Se puede practicar el senderismo, los baños de sol y mar en la playa o en una piscina natural y el buceo en sus aguas transparentes plenas de vida.

Foto de https://live.staticflickr.com

En la actualidad la llegada masiva de inmigrantes clandestinos, debido a su proximidad con la costa africana, prácticamente ha paralizado cualquier otra actividad.

Romàn Sánchez Morata, 17-06-2021

Otras islas mediterráneas:

La Galite

Columbretes

Fuentes:

https://ca.wikipedia.org/wiki

http://www.linosa.biz/

https://mx.netferry.com/guias-de-destino/italia/islas-pelagie/

https://en.wikipedia.org/wiki/

Mediterranean Pilot, Volume I

Vídeo de la isla

Leer el artículo original: http://m.navegar-es-preciso.com/news/mediterraneo-italia-islas-pelagicas-isla-de-linosa/

Motonave «Lago Como» -IV-

25.04.2021 11:03

Ir al artículo original

Primer de gener de 1971

Passada mitjanit ressopó a l’office amb els segons que surten de guàrdia. Brindem pel 71 amb un vi negre força bo que algú guardava per a l’ocasió. El dinar és especial, res de l’altre mon, però el vi és una mica millor i no s’escatima. A les postres apareix una ampolla de rom anyenc.

El sopar també és més alcohòlic que de costum. Tot i ser a ple hivern, tenim una molt bona travessa: Brisa del segon quadrant i NE moderat amb mar arrissada o marejol.

Afortunadament, doncs l’endemà més d’un desperta amb ressaca.

A la primera guàrdia rebo un munt d’avisos als navegants, el segon oficial tindrà força feina per corregir cartes i derroters.

Al sortir de la tercera guàrdia (18:00) acostumo a passejar per la coberta d’abric, però aquest cop portem una bona cobertada i m’he de limitar a fer-ho per la minsa coberta de bots.

El capità, abans d’acabar la seva guàrdia, mana moderar la màquina per arribar a primera hora de dilluns.

A Vigo fa fred. No sopem a bordo i anem al cinema. Desembarquen la dona i el nen del Capità.

Aquest viatge fem escala a Leixoes i Arrecife, però en aquest últim port dissortadament no fem nit.

Venint de l’oest cap a Las Palmas, el punt de recalada i el primer que s’albira és la Isleta.

La Isleta

A Las Palmas compro un filtre UV i un para-sol per a la Pentax. Menjo una pizza on sempre.

A Santa Cruz de Tenerife tinc correu. Faig l’obligada visita a l’òptica de les deesses.

Abans de salpar cap a Vigo, tornem a Las Palmas per completar la càrrega de plàtans.

A l’agenda no hi ha cap anotació pel que dedueixo que va ser una travessa sense res remarcable.

A Vigo, un cop acabada la descàrrega, atraquem en un altre moll per a començar les feines per poder passar la inspecció quadriennal. En cinc dies enllesteixo la feina a l’estació de TSH i a les ajudes a la navegació ─gonio, radar i sonda─ i el Capi em dona permís per anar a Barcelona de l’11 al 18 doncs el 19 anem a dic (fins al 22).

Passo una setmana estupenda a Barcelona. Veig a tota la família i a tots els amics i la setmana se’m queda curta.

El viatge de tornada és ple de sotragades o «baches», sembla que a Galícia hi ha un temporal que ens impedeix aterrar. Tornem a Madrid. Ens quedem a dormir dues nits a un hotel, que paga la companyia d’aviació, prop de l’aeroport.

Mentre, el vaixell entra a dic flotant i queda en sec, però llavors el mateix temporal trenca algunes de les amarres del dic flotant, tot plegat que quant arribo dos dies més tard, no puc pujar a bord fins després d’unes hores, quant el dic torna a quedar ben amarrat abarloat al moll.

L’alumne, en Raül, ja ha tornat de les seves vacances. Passem la quadriennal sense problemes i el 22 de gener tornem a l’aigua.

Embarquem càrrega general i salpem directes cap a Arrecife de Lanzarote.

Aquest cop tampoc puc anar a veure la meva desvirgadora doncs tan sols ens hi estem un matí.

A Las Palmas i a Santa Cruz descarreguem el que portàvem i embarquem plàtans. Seguidament salpem en direcció a Bilbao.

El viatge és una mica mogudet doncs tenim la mar de proa amb ones bastant grans.

A Bilbao atraquem passat el pont de Deusto. Porto un encàrrec per a una noia que no conec de part d’un passant de Las Palmas. La truco i quedem en una cafeteria del centre. És molt guapa i simpàtica, però té pressa i no puc gaudir massa de la seva companyia.

El 3 de febrer obro un compte d’estalvi a la Caixa Postal, l’únic banc, en aquells anys, on es podia ingressar o treure diners al moment en qualsevol de les oficines de correus de tot el país. Faig un primer ingrés de 20.000 pessetes.

L’Angel desembarca i embarca com a segon oficial l’ Alvaro, un segovià molt simpàtic. A l’endemà salpem cap a Vigo.

A Vigo embarquem càrrega general. Anem al cinema i després a sopar. Prenc massa ribeiro i casi m’adormo a les postres…

Anem a Leixoes a omplir de palla els entreponts i la coberta.

El grumet preparat per hissar la bandera portuguesa de cortesia

En aquesta part de la costa, a l’hivern acostuma haver-hi una mar de fons considerable que és perpendicular a la bocana del port de Leixoes. Després de desembarcar el pràctic es dona tota endavant. Abans de donar llestos de màquines, una gran ona perpendicular a la nostra derrota s’alça a proa. El Lago Como envesteix la seva base a tota màquina i el castell de proa i mitja coberta s’endinsen en aquesta massa d’aigua. De sobte, des del pont, deixem de veure més de mig vaixell, està completament cobert d’aigua. El capità reacciona ràpidament ordenant tota enrere i molt a poc a poc la part enfonsada comença a surar. El màster ordena mitja avant i un rumb per negociar la mar de fons en un rumb menys perpendicular a la seva direcció. Naveguem plàcidament en un dia fred, però assolellat. Em costa creure que fa un moment potser hem estat a punt d’enfonsar-nos.

A Arrecife tornem a parar molt poc, just per descarregar mitja cobertada de palla.

Després Las Palmas, Sta. Cruz de T., Las Palmas i a continuació cap a la Mediterrània.

Alisis fluixets i un xic de mar de proa. Molt de transit a l’estret de Gibraltar. El semàfor de Punta Europa ens demana per morse lumínic What ship?. Com tots els vaixells espanyols en aquella època, ens abstenim de respondre.

A Màlaga ens fotem morats de quisquillas i chanquete mentre es descarreguen els plàtans i s’embarca una mica de càrrega general.

Sortim de la Mediterrània com un coet mitjançant una llevantada. A l’Atlàntic la ventada rola al NE i fem una travessa record. El nou segon oficial, quan el vaixell es mou una mica es posa verd; el pobre es mareja i no hi pot fer res. Diu que va descobrir que es marejava quan va embarcar d’alumne per fer els dies de pràctiques corresponents i que no es tracta de tirar per la borda tres anys d’estudis, així que s’ho pren amb resignació i marejat o no fa la seva feina com cal.

A Las Palmas hi tinc correu: la família i els amics que no m’obliden. Descarreguem l’escassa càrrega que portem i carreguem totes les bodegues amb pinyes de plàtans. A Santa Cruz de Tenerife omplim els entreponts amb més plàtans.

Em compro unes noves ulleres de sol i casi m’emporto tota la botiga doncs la dependenta de magnífica cabellera és preciosa, simpàtica i amb un escot vertiginós.ç

La pujada fins a Vigo és lenta doncs tenim la mar de proa. L’Alvarito es torna a marejar el pobre.

A Vigo, des que arribem, no para de ploure. Es descarrega i en acabar ens n’anem en llast a Vilagarcía de Arousa a carregar conserva.

Després d’atracar i un cop començada la càrrega, L’alumne, el segon i jo anem a fer l’aperitiu i acabem foten-nos una gran safata de cloïsses a la marinera amb pa i alvarinho a dojo. Gloriós! I a molt bon preu. Per pair caminem fins als afores per a veure el port i la vila des d’una altra perspectiva.

Foto de https://www.todocoleccion.net

Salpem en fer-se fosc.

Pel matí atraquem a Leixoes. En havent dinat caminem amb l’alumne fins al poble del costat, Matosinhos.

La travessia fins a Las Palmas sense res a remarcar tret que vaig guanyar un cop en Gonzalo a la brisca.

En aquest port ens esperen canvis. A partir d’ara farem línia setmanal entre Las Palmas i Sevilla. El «Lago Garda» farà el mateix però des de Santa Cruz de Tenerife.

Desembarca el segon maquinista, en Modesto i en el seu lloc embarca n’Eustasio, Tasio pels amics, un andalús molt trempat que a banda de ser maquinista, és apoderat de novillers. No cal dir-ho, però als sopars ens il·lustra sobre el món dels toros. També hi ha relleu per a el primer oficial i embarca en Federico, un cartagener d’uns trenta anys amb un petit floc de cabell completament blanc just al mig del naixement del cabell al front.

Arribem a la boia de recalada de la barra del Guadalquivir Diumenge de Rams pel matí. Embarca el pràctic i tot seguit seguim el canal balitzat fins a dins. El pràctic de barra desembarca davant de Bonanza i embarca el de riu.

La pujada pel Guadalquivir és fantàstica. Al principi tenim per babord el Parque de Doñana i tenim la sort de veure abrivar una manada de cavalls salvatges. Més endavant hi ha deveses amb un munt de ramat de lidia com ens informa en Tasio que tot seguit ens endinya una llarga dissertació de les ramaderies d’aquest tipus.

En acabar de dinar, arribem a la resclosa que hi ha per entrar al port de Sevilla. Atraquem al fons del port fluvial, just abans del pont de los Remedios, a prop del parc de María Luisa.

Anem a terra i comencem a conèixer la ciutat. El parc és magnífic i tot està florit. A la Giralda moltes palmes i palmons. En un carrer pròxim trobem un bar on només tenen vi i cervesa i en una mena de taulell de marbre com els que hi ha a les peixateries, un munt de cargolins guisats pels clients. No cal dir que fem un munt de rondes. Els cargolets, força picants, estan de vici. Una delícia i tot un descobriment. Després seguim pel barri de Santa Cruz amb recurrents parades per a fer uns vinets i unes tapetes. Tornem a bord molt llastats i fent guinyades.

Salpem dilluns vora les quatre de la tarda.

Dijous a les vuit del matí ja hem atracat a Las Palmas.

Passades les 18:00 tornem a salpar.

Com no hi ha massa mar de proa i com no hem d’esperar la plenamar per passar la barra i remuntar el riu ─gràcies al poc calat del Lago Como─, a les 14:20 de diumenge de Pasqua tornem a estar atracats a Sevilla. Ens hem creuat amb un mercant fuster d’aquests que van a Guinea a carregar troncs enormes, que, com a mínim, segurament ve de descarregar la cobertada.

L’Alvaro i jo anem a terra. En Tasio té guàrdia i en Raül ha de posar al dia el Diari de Navegació. Anem directament al bar dels cargolins. A la ciutat hi ha un ambientàs de collons. Coneixem a dues germanes sevillanes ─nascudes a Zamora─ molt simpàtiques que ens guien i ensenyen raconets encantadors. A les nou han de marxar, però quedem el proper diumenge on els cargolins. Aquesta línia és estupenda doncs cada diumenge serem a Sevilla!

Dilluns en acabar la càrrega, a quarts de cinc, salpem.

Bona mar i poc vent. Dimarts gaudim d’una posta de sol preciosa.

Atraquem a Las Palmas a quarts de nou de dijous. Es comença a descarregar d’immediat la bodega 1 mentre es comença la càrrega de plàtan a la 2.

Vaig caminant fins la part antiga de la ciutat i tornada, una bona caminadeta.

A dos quarts de vuit deixem anar les amarres i salpem.

Quan remuntem el riu Guadalquivir trobem un vaixell gran varat doncs la marea està pujant, però encara és baixa. Aquest és el motiu de fer línia setmanal amb dos vaixells relativament petits, nosaltres i el «Lago Garda» des de Santa Cruz de Tenerife. Amb un vaixell més gran i una mica més ràpid es podria fer la línia a Sevilla carregant als dos ports canaris, però estaria condicionada per les marees. En canvi els dos vaixells, carregats de plàtan, tenen un calat de quatre metres i escaig i per tant podem passar la barra i navegar pel riu estigui com estigui la marea.

Atraquem passades les tres de la tarda. A les cinc ens trobem, l’Alvaro i jo, amb les germanes que, després de menjar cargolins amb abundor i de prendre un parell de tintos, ens porten a unes quantes tavernes del barri de Triana. Després de acompanyar-les fins ca seva, tornem contents a bord passades les 10 de la nit.

Dilluns, a l’última guàrdia escolto un SOS per la freqüència internacional de socors ─500 kHz o 0,5 MHz─, que queda totalment fora del nostre abast doncs el vaixell en perill està en el mar d’Irlanda.

L’altre diumenge, 18 d’abril, a les 14:05 estem atracats i llestos de màquines. Avui ha començat la Feria de Abril. A les 14:20 l’Álvaro, en Raül, en Tasio, el Capi i jo baixem per l’escala real i anem directes al recinte de la fira. Fa un dia estupend, ni fred ni calor, voltem pels carrers del recinte i anem entrant a totes les casetas on ens deixen i anem foten-nos finos, pernil, truita de patates i altres tapes saboroses. Al llarg de la tarda la partida es va reduint i quan ens trobem amb les joves germanes, només quedem l’Álvaro, el Capi i jo. Dues casetes més tard el nostre Cap també ens deixa. Prop de mitjanit deixem les germanes a la porta de ca seva. La «meva» germana em deixa fer-li una abraçada i un breu petó amb llengua.

Baixant cap a Las Palmas se’ns cau a sobre un temporal del NW que ens mou força i fa treballar de valent els timoners. Afortunadament no ens endarrereix gens, fins i tot ens fa anar més ràpid.

De tornada cap a Sevilla la mar ha minvat moltíssim i podem estar caminant per Sevilla a quarts de tres de la tarda de diumenge, 25.

En Tasio ens porta a una corrida a la Maestranza i tot i no ser afeccionat als toros, ans al contrari, acompanyats per un expert i amb la plaça de gom a gom, m’ho passo bé i m’agrada haver-hi anat. A banda dels toros, els toreros i les faenas, m’agraden els colors, els sons, els vestits i les dones, algunes d’una bellesa que et tallava la respiració. Després de l’espectacle anem a fer uns cargolins i uns vins al lloc de sempre. Tornem aviat a bordo doncs les germanes no podien veure’ns aquest cop.

De baixada cap a Las Palmas la planta cau i ens quedem sense energia elèctrica. L’avaria dura poc doncs els maquinistes de seguida ho reparen i torna el llum.

El dos de maig tornem a ser a Sevilla, aquest cop no podem marxar tot seguit d’atracar doncs en la maniobra d’atracament abordem l’aleta de babord d’un vaixell grec. A l’hora de donar tot endarrere, la màquina no engega fins al segon intent i tot i que el capità mana «Fondo las dos!», és massa tard i abordem el grec. L’ancora de babord la fondegem sobre el vaixell abordat. La d’estribord estava apeada i va sortir de seguida, però la de babord tardà uns segons més i veieu el resultat:

Els danys al nostre vaixell són mínims, un parell de forats al pique de proa i unes rascades. Al vaixell grec li hem fet un esvoranc a l’aleta com es pot veure a les fotos.

L’Álvaro i jo ens trobem amb les germanes a quarts de cinc. Després de prendre uns vinets amb cargolins, ell marxa amb la «seva» germana al cinema i la «meva» i jo anem a passejar. El comiat inclou una tendra abraçada i un petó menys breu que l’últim.

Dilluns al matí cobrem la nòmina d’abril: ——————————————————————————————

NAVIERA LAGOS, S.A. MADRID

Buque Lago Como                    Nº ORDEN

D. Roman Sanchez Morata  Categ. Prof. Radiotelegrafista Nº Trienios

Importe de su liquidación del dia 1-Abril-71 al dia 30-Abril-71 ambos inclusive

Nº de Asegurado en S.O.E. 23747XX D.N.I. 376488XX Nº Libro Matrícula

Tarifa aplicable decreto 56/1963

DEVENGADO POR TIEMPO DE SERVICIO ABORDO -30 días-

Sueldo                                         6.330

Trienios (nº – )

Plus Navegación                        3.480

Gratificación mando

Gastos de representación

Manutención                              1.500

Pluses (R. agua; camas, etc.)       328,80

Horas extras laborables

Horas extras festivas                 3.278,40

Paga extra

SUBTOTAL                                 14.929,20

Plus familiar -Nº puntos

SUBTOTAL

OTROS DEVENGOS

Gratificación salarial 30 dias     2.070,80

TOTAL DEVENGADO                 17.000,00

DEDUCCIONES

Por S.S.U. 8,43 % s/Tarifa 6.420    541,21

Manutención total reglament. 1.500,00

MONTEPIO % s/Tarifa

Dia de haber

I.R.T. Personal 14 % de 8.667     1.213,38

                                    SUBTOTAL 3.254,59

LIQUIDO A PERCIBIR                   

                                                        13.745,41

En la Mar a 31 de Abril de 1.971

Firma del Capitán y sello del buque                 Recibí y Conforme 

——————————————————————————————

Al revers, escrit a ma:

TOTAL DEVENGADO          17.000 .-

Gratificación Linea rápida     1.000 .-

TOTAL                                 18.000 .-

ADELANTOS                          1.000 .-

EN MANO                            17.000 .-

——————————————————————————————

Res important de la travessa Sevilla – Las Palmas ni de la estada en aquest últim port.

A la tornada hi ha mar de proa i fins passades les sis de la tarda del diumenge 9 de maig no podem anar a trobar-nos amb les noies. Arribem molt tard doncs havíem quedat al bar dels cargolins a les cinc o un quart de sis i naturalment no hi són ─en aquells anys no existien els telèfons mòbils─. El resultat és que tornem a bord a quarts d’onze molt torrats i sense haver trucat a les germanetes per a concertar cita pel proper diumenge.

El diumenge 16 estem atracats i llestos a un quart de quatre. En sortir del port truquem a casa de les noies i tenim sort. Puc parlar amb l’Eulàlia, la més jove, la «meva», justificar el «plantón» del diumenge passat i quedar amb les dues a un quart de sis a Triana. Resulta una vetllada molt agradable. Xarrem, riem i bevem. De tornada a ca seva, les dues parelles, suficientment distants, ens petonegem i magregem una mica.

A l’altre diumenge coincidim amb el «Lago Garda», que ve de Tenerife, a la barra. Nosaltres entrem primer, seguits a dos cables pel nostre bessó, però de seguida se’ns acosta i poc a poc ens passa just a temps doncs aviat ens creuem amb un vaixell que baixa.

Té una punta de velocitat superior a la nostra, o el seu Chef autoritza pujar un xic més les revolucions. Tot plegat no li serveix de res doncs ens ha d’esperar a la resclosa per passar-la junts.

Passades les quatre quedem atracats per la popa del «Lago Garda».

Fins ara mai no havíem arribat a l’hora, o arribàvem els primers o bé quan ho fèiem el Garda ja hi era. Vénen el seu capità i el segon oficial a prendre cafè a la nostra cambra.

Vaig al cinema amb l’Eulàlia, però no en copsem massa de la película doncs estem massa enfeinats estimant-nos.

A Las Palmas conec personalment ─ja el coneixia per la radio ─al meu col·lega del «Villaverde» (de la naviliera Castañer y Ortiz) que també transporta plàtans. Bon paio.

La mar de proa ens castiga i ens fa arribar tardíssim a Sevilla. No veiem les xicotes doncs quan arribem al centre de la ciutat ja són les nou de la nit. Fem uns vinets i unes tapes i tornem a bord.

Dilluns acabada la descàrrega i la càrrega a les bodegues, embarquem a la coberta 4 toros dins les seves gàbies de fusta. També embarca un cuidador, per donar-los-hi aigua i menjar. Parla un castellà-andalús tan tancat que gairebé no se’l entén. Els toros són per a les corridas de toros que fan a Las Palmas pels guiris.

Durant la travessa, els toros i especialment el cuidador es maregen de valent. L’home està postrat a la llitera i el grumet ha de posar aigua als animals per que no es deshidratin. Imagino que deuen perdre molt de pes durant el viatge.

A les quatre de la tarda del diumenge 6 de juny estem baixant per l’escala tota la tropa. Avui hi som tots els oficials excepte l’agregat que es queda de guàrdia. És el comiat d’en Gonzalo, que marxa de vacances, i ens convida a unes rondes al lloc dels cargolins. Tres o quatre rondes després arriba la germana de l’Eulàlia. Aquesta última s’ha quedat al llit amb la grip…

Dilluns s’ha congregat força gent al moll. A bord, alguns estibadors, enllestida la feina a les bodegues, es queden a coberta per a tafanejar mentre embarquem els toros braus. Quan el tercer està a uns 3 metres sobre coberta, s’enfurisma, i comença a donar coces i cornades a la gàbia que, de sobte, s’esmicola i el toro cau a coberta. La desbandada que va seguir va ser cosa de veure. Tres estibadors es van tirar al aigua i un va prendre mal al saltar de coberta al moll. En un sospir el vaixell i el moll quedaren deserts. El pobre toro es va trencar dues potes i s’arrossegava penosament per coberta. Els tripulants ─i el cuidador─ ens vam refugiar a dins i ens ho miràvem pels ulls de bou. Al poc van arribar dos carabiners i li van fotre dos trets. Després d’això embarcà el relleu del Cap de màquines, un malagueny molt graciós i bastant jove de qui no recordo el nom. Ens informen que és l’últim cop que venim a Sevilla, que ens passen a línia quinzenal de Màlaga.

Salpem cap a Tenerife on arribem sense novetat, encara que la visibilitat no era bona a la recalada.

Descarreguem ràpid doncs casi no portem res.

Al següent matí carreguem el plàtan i quant es fa fosc cap a Las Palmas, no sense haver fet una prèvia visita a la òptica dels escots generosos.

Fondegem a l’avantport fins que es fa de dia i atraquem. Descarreguem els toros i un xic de càrrega general i tot seguit completem la càrrega de plàtan. Telefono a l’Eulàlia per a dir-li que, de moment, ja no tornarem a Sevilla, que ja li escriuré.

Tenim bon temps fins quasi cap Espartel, després entra SW i a l’Estret ponent que ens ajuda.

A Màlaga descarreguem tot el plàtan en dia i mig. Ens dona temps de fotre’ns morats de quisquillas i chanquete.

Anem a Garrucha (Almeria) a carregar 2.500 tones de guix. El poble són dos carrers, el moll i poca cosa més. Els pares del marit de la meva tieta Present, tot i viure a Casablanca van néixer aquí i m’entretinc buscant un possible parent que no trobo. El millor del lloc és el sol i els productes del mar. Hi ha una guingueta prop del moll on ens hi estem a tothora fumant, bevent i menjant peix i marisc.

Al tercer dia salpem cap a Alacant on, en tres dies descarreguem tot el guix. Alacant és una bona ciutat per a la gent de mar. El centre està prop del port, hi ha un munió de bars, cafeteries, restaurants i terrasses. El passeig és magnífic, els ciutadans amables i les dones formoses.

Es carrega la bodega central amb càrrega general i planxes de fusta.

Tenim moltíssima sort i salpem al mateix temps que entra un bon llevant. Sortim de la Mediterrània com un coet.

Descarreguem a Tenerife i després descarreguem i tot seguit carreguem plàtan a Las Palmas. Tornem a Santa Cruz a completar la càrrega de plàtan i a canviar els bots salvavides. Els que teníem eren de fusta, de tingladillo, i massa vells.

Per a hissar els nous, és reenvia la tira dels aparells cap al cabestrant de popa.

Els nous són de resina de polièster i fibra de vidre.

L’últim dia del mes som a Màlaga. Faig un ingrés a la Caixa Postal de 15.000 pessetes. Carreguem força càrrega general i moltes planxes de conglomerat.

En aquest viatge entrem a les illes per Las Palmas on descarreguem, després anem a S.C. de Tenerife a descarregar. Tornem a Las Palmas a carregar plàtan i altra volta a Tenerife a completar la càrrega de plàtan.

Arribem a Màlaga el 12 de juliol.

Al dia següent desembarco per a fer les vacances anuals. Cobro la mensualitat i la paga extra i vaig a fer un ingrés a la Caixa Postal. Tinc un saldo de 80.000 peles. M’esperen unes bones vacances! Me les mereixo doncs he estat embarcat un total de 350 dies. Benvingut a terra!

Román Sánchez Morata, 25-04-2021

Anara a Lago Como V (i últim)

Anar a Lago Como III

Anar a Lago Como I

Leer artículo original: https://m.navegar-es-preciso.com/news/lago-como-iv/